Llegir-te després de tant de temps que et tenia abandonat i adonar-me’n que tot allò ja s’ha fet realitat.
Que estic vivint el que sempre he desitjat i tan sols dues setmanes no són suficients per creure-m’ho.
Que els d’aquí, aquí segueixen i els d’allà encara no els he conegut a tots ni de bon tros, però dues setmanes donen per a molt.
Tot tan diferent i que no ho pugueu veure.
Nervis, gotes de suor per l’esquena, somriures d’avant la pantalla i passos.
Un, dos, tres. Esquerra, esquerra, esquerra, dreta, esquerra. Cada dia el mateix recorregut, però cada dia cares diferents.

Si ho llegeixes, no t’espantis...ni tampoc t’il•lusionis, no hi trobaràs gaire d’art per aquí.
No dibuixo amb paraules, encara que m’encantaria. Tampoc faig retrats amb pinzell, amb paraules potser algun hi trobes...però molt poqueta cosa.

I avui m’han entrat ganes d’escriure, cosa que em seguia passant però no ho penjava pas. I són les 2.43 de la nit i no tinc son, són més de mitja nit i mil coses em ronden pel cap. Amunt. Avall. Dreta. Esquerra. Però no paren, i jo els hi dic pareu. Que em fa mal el cap i ja comencen a veure’s les conseqüències, ja començo a desvariar...i és per això que paro ja d’escriure i et dic què, si t’endinses aquí dins, no surtis decepcionat. No sóc bona en això, però m’apassiona i em dóna ales.
Ales per somiar en un futur...entre d’altres.